Parlem amb el filòsof i professor de la Universitat de València, que estudia el fenomen dels llibres d’autoajuda i n’explica els perills
Juan Carlos Siurana (València, 1969) és filòsof i professor de la Universitat de València. En el seu darrer llibre, Felicidad a golpe de autoayuda: tu vida en manos de un best seller, analitza el fenomen social dels llibres d’autoajuda. Hi fa una repassada exhaustiva, tant dels best-sellers del gènere com d’obres que també considera que ajuden al creixement personal. I en ressalta els avantatges i els inconvenients amb l’objectiu que cada lector n’extregui les seves conclusions. Realment serveixen de res tots aquells títols que prometen descobrir els secrets d’una vida millor? Quins perills poden implicar? Fomenten un model de vida perillosament basat en l’individualisme? Siurana ens en dóna el seu punt de vista.
—Després d’analitzar tants llibres d’autoajuda, quines conclusions n’heu tret?
—Dues. La principal és que no és bo que la gent deixi la seva vida en mans d’un tercer. Aquests llibres s’acostumen a recomanar com una cosa que pot canviar la vida, d’una manera molt mística i idealitzada. En canvi, la gent s’hi hauria d’acostar tenint en compte les seves coses bones i dolentes i ser més reflexiva. Per exemple, pot haver-hi un llibre que et recomani una dieta miraculosa, però certs aspectes d’aquesta dieta poden ser nocius si no se segueix el tractament d’un nutricionista. Això també pot passar amb els llibres que donen consells per a gestionar una empresa.
—Voleu dir que aquests llibres podrien conduir la persona a actuar de manera errònia?
—Exacte, s’ha d’anar molt amb compte. Molta gent es troba finalment una decepció perquè els llibres responsabilitzen la persona que els llegeix de com li va la vida. Parlem de llibres que acostumen a explicar als seus lectors que, si els van malament els negocis és culpa seva; si els va malament la salut és culpa seva; si els van malament les relacions personals és culpa seva. I així amb tot. Diuen que no hi posen prou interès ni motivació o no són prou positius. Quan la gent segueix aquests consells i els continua sortint tot malament, es troben molt pitjor perquè el llibre els ha dit que tot allò que els passa és responsabilitat seva. Hauríem d’evitar que aquesta hipòtesi arribés a la gent…
—I la segona conclusió?
—La segona conclusió és que són llibres que fomenten l’individualisme a la societat i que mantenen l’status quo del mercat i el neoliberalisme. Aquests llibres no donen recursos per a ser crítics amb la societat, no posen l’èmfasi en la manera com ens organitzem, ni en les lleis ni en els valors establerts. Tot l’èmfasi el posen en l’individu i no donen recursos per a transformar la societat. Així doncs, legitimen l’ordre, les lleis i la situació actual del mercat.
—És ideologia disfressada de ciència?
—És cert que la gent ha de contribuir-hi, però molts problemes són causats pel sistema i l’accés d’alguns a la formació o als recursos. Tenim un sistema que no es preocupa que els pobres hi surtin perdent en la competitivitat. Al llibre explico que un dels autors d’autoajuda amb més èxit és Donald Trump. Ho dic en un dels capítols en què parlo d’autors que defensen aquesta ideologia de ‘pensa coses grans i aconseguiràs tot allò que vulguis’. És una ideologia que ha fet forat als Estats Units, el país on es venen més llibres d’autoajuda. Amb aquesta ideologia de ‘pensar coses grans’, que no va acompanyada d’una visió social, de justícia i d’un món millor per a tothom, s’entén que els nord-americans hagin escollit un president com Trump.